La nostra sortida de quatre dies la comencem al Berguedà, concretament a la Colònia Vidal de Puig-reig on ens van ensenyar com ordir la trama. El Museu d’aquesta colònia es va fundar l’any 1995 per tal de preservar i donar a conèixer un singular patrimoni històric. Avui forma part del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, amb seu central a Terrassa. A més de mostrar la maquinaria, els edificis i tots els aspectes tècnics de la producció i l’obtenció d’energia de la colònia, el museu permet també conèixer les formes de vida de la classe obrera en l’època.  Així, la visita ens mostra els habitatges, l’escola, el teatre, les dutxes, les botigues, el bar i els safareig de la colònia.  La colònia Vidal ha estat reconvertida, amb un gran esforç de reorientació de l’espai productiu, en un nou espai dedicat a les activitats de lleure, oci i turisme cultural. Dins el recinte s’han habilitat apartaments de lloguer per a passar-hi el cap de setmana o les vacances.

L’interès pel turisme industrial és creixent, ja que permet acostar-se a un passat immediat, tant a nivell arquitectònic (hi han importants peces modernistes a moltes colònies i fàbriques), com tecnològic i social.

A Puig-reig també destaquem l’església romànica de Sant Martí, al cap de dalt del turó que domina el nucli urbà. En procés d’una restauració de molt bona qualitat, aquesta església, erigida l’any 907 i reformada en el s. XII destaca per la portalada amb arcs de mig punt i per les pintures romàniques del seu interior.

Des de Puig-reig, tot cercant una perla del romànic amagada, ens encaminem cap a Casserres on, a pocs kilòmetres del nucli urbà, camí de Gironella, podem trobar l'església de Sant Pau de Casserres arraulida entre frondosa vegetació, aquest petit i encantador monument del romànic es troba en  absolut punt paral·lel geogràfic, al reconegut monestir osonenc de Sant Pere de Casserres (curiós, si més no).

Com que el vespre ens ha caigut a sobre sense adonar-nos-en, ens dirigim des de Casserres cap a Berga per a després seguir en direcció a Sant Llorenç de Morunys i des d’allà, per la carretera que ressegueix la Vall de Lord, per la vora del pantà de la Llosa del Cavall fins a Les Cases Altes i les Cases Baixes de Posada,  on farem estada durant aquests dies. Arribem al capvespre i la poca llum ens ofereix un entorn que s’augura d’una bellesa esplèndida. Ens ve a rebre la Mònica, jove mestressa de la casa, la seva petita filla i el Pelut (un dels gossets de la casa que gaudeix de certs privilegis enfront dels altres companys de gosseries). Al prat que hi ha just davant del nostre apartament, un grup de gent veuen com una noia munta un preciós cavall del color de l’aram. Nosaltres, carregats fins els ulls amb maletes, abrics, càmeres i menjar suficient per passar aquests dies, saludem tothom i, cansats com estem, prenem possessió de seguida del bonic apartament que hem reservat. La Mònica ens obsequia amb un pa de pagès fet pel seu marit, un deliciós fuet, un vi negre per acompanyar-ho tot i un bon cava ben fresc a la nevera. Després del camí fet, amb poques ganes de posar-nos a cuinar, aquesta rebuda ens ve com caiguda del cel.

Des de qualsevol punt de la casa és inevitable no gaudir de l’entorn que la guarneix i que ens sorprèn gratament l’endemà, quan ens llevem de bon matí perquè tots dos, malgrat la comoditat del lloc, hem acusat el canvi de llit. A la poca estona, l’Àngel, el marit de la Mònica, va trucar a la nostra porta tot oferint-nos uns deliciosos croissants recent fets per ell mateix que, amb un cafè amb llet ben calentet, van ser el complement ideal per ajudar-nos a posar en marxa en el nostre segon dia.

Amb recança per lo formós de l'indret, vam deixar les Cases Baixes fins el vespre i ens vam encaminar cap a les Fonts del Cardener, direcció a La Coma. Ens va sorprendre lo encantador del lloc, ben arbrat, molt ben condicionat per a picnics i particularment net i endreçat. Després de passejar-nos del aparcament fins a les fonts vam seguir el nostre camí  en direcció a La Pedra, allí, a tocar de carretera hi ha una ermita romànica preciosa, la Santa Creu dels Ollers.

Gaudint d’esplèndides vistes a les pistes del Port del Compte, desertes de neu i de gent, enfilem en direcció a Tuixén;  uns metres després del camí d’accés a les pistes d’esquí nòrdic de Tuixén-Lavansa la vista sobre les primeres muntanyes del Cadí-Moixeró ens impacta i parem una estona per gaudir-ne amb calma. Des d’aquí dalt, el poble de Tuixén, assentant sobre un turonet, es veu més petit del que és encara. Continuem per la sinuosa carretera que baixa pessigollejant les darreres muntanyes de la serra del Port del Compte. A Tuixén podeu visitar el Museu de les Trementinaires. Aquestes, eren recol·lectores i venedores ambulants de trementina i d'herbes remeieres. Ara que ja no en queden, el museu de Tuixén les ha recuperat del patrimoni etnogràfic de la vall.  Des de Tuixén enfilem cap a Josa de Cadí, però a poca distància ens aturem un instant per fotografiar la capella del segle X que hi ha a peu de carretera i que està consagrada a Sant Jaume. Ara sí, cap a Josa toca! D’una banda de la carretera, el poble enturonat; de l’altra, l'església romànica de Santa Maria de Josa enfilada a mig camí d’una muntanya petita, un entorn meravellós que ens convida a quedar-nos-hi, però hem de seguir la ruta que hem pensat pel dia d’avui.

Així, seguim camí cap a Gósol, a l’ombra del Pedraforca.  Allí vam fer parada i fonda. Al carrer Canal vam trobar un restaurant que va resultar ser excel·lent, el recomanem ferventment. Es el restaurant El Forn. Allí la cuina és exquisida i esmerada. La relació qualitat/preu és molt equilibrada i l’ambient és molt acollidor. 

Des d’aquí decidim d’encaminar-nos cap a Berga i després per la carretera que porta als Rasos de Paguera, arribar-nos al Pla de Campllong, on ens rendirem davant del magne esquelet del Pi de les Tres Branques, símbol  patri creat per mossèn Cinto Verdaguer que, va veure en aquest arbre la figura d’en Jaume I tornant a Catalunya des del seu presidi a Narbona, acompanyat del seu seguici i cantà:

Abans d’arribar a Berga

S’enfilen per la muntanya,

Per entre estela i Queralt

De Campllong envers la plana;

Quan son al mig de Campllong

La nit fosca és arribada.

(Llavors, i després de veure el pi, el rei Jaume s’adorm, i al despertar-se diu:

He somiat que era gran

I d’un bell país monarca

D’un bell país com aqueix

Entre la mar i la muntanya.

Com eix pi meravellós,

Mon regne posà tres branques,

Foren tres regnes en un,

Ma corona els coronava.

El poema acaba amb el següent cant:

Preguem que sia aqueix pi

L’arbre sagrat de la pàtria.

I vet aquí que mentre el meu estimat li treia les millors imatges al simbòlic arbre, jo vaig plegar uns quants fredolics a peu de camí que em cridaven: -Ei! Estem aquí!!! Culle’ns dona!!!

I jo clar..., no m’hi vaig poder resistir.

Encara teníem temps abans no es fes fosc, així que com que el teníem ben a la vora, vam optar per pujar al Santuari de Queralt. Va ser una bona pensada, ja que el lloc és preciós, el temps gens boirós d’aquell dia ens va permetre gaudir una vista privilegiada des dels diferents miradors del lloc. Vam pujar fins dalt de tot, però tot i l’ascensió, hi havia algú que encara va pujar més amunt que nosaltres.

Ara sí, havíem fet un dia ben complet i necessitàvem tornar a casa perquè l’endemà seria també un dia molt atrafegat.

L’idea era encaminar-nos cap a la Pobla de Lillet per veure els Jardins Artigas i després pujar fins a les Fonts del Llobregat, tot seguit anar cap a Castellar de N’Hug i dirigir-nos fins al Coll de Pal (una bona amiga ens va recomanar les esplèndides vistes des d’allà dalt)  Així doncs vam emprendre camí cap a la Pobla de Lillet, quan vam arribar vam deixar el cotxe en una mena de pàrking  i vam anar fins el pont romànic, símbol inequívoc de la Pobla i allí, vam localitzar en uns cartells informatius la manera d’arribar-nos fins els Jardins Artigas. Aprofito el relat per a indicar als lectors que si mai hi van, deixin estar els cartells, que l’únic que faran és confondre-us i li pregunteu a algun vilatà. Sinó us trobareu com nosaltres que buscant els fabulosos jardins, vam arribar fins a les fonts del Llobregat emprenyats per no trobar el que buscàvem. Però bé..., la meravella del lloc va dissipar núvols de tempesta. Les fonts, malgrat la sequera de l’estiu passat, rajaven amb força. Però l’idea d’anar a les fonts, a més de nosaltres, l’havien tingut cinc-centes persones més. Déu meu quina gentada!!! De tornada cap el cotxe vam decidir seguir fins el Coll de Pal, però sense solta ni volta ens vam trobar fent de servei d’emergències d’un pobre home que va caure i es va trencar el turmell i doncs res..., eren les tres de la tarda i ni tan sols havíem dinat i tan sols havíem visitat les fonts. Ens vam decidir per anar al restaurant que hi ha al camí de l’entrada a les fonts ja que a cada restaurant de Castellar hi havia cues de gent al carrer per a poder entrar. I vam fer molt bé. Al senyor que ens va atendre i que semblava l’amo del lloc, li vam explicar una mica per sobre la nostra peripècia i es veu que ho havia sentit dir, i malgrat tingués el local ple i fossin ja quarts de quatre, el bon home ens va fer passar i vam dinar esplèndidament i a un preu fabulós. És el Restaurant La Farga Vella de l’Hotel Les Fonts. El recomanem per si voleu menjar bo i be de preu.

Així, amb la panxolina plena ja veiem les coses amb una mica més de bon humor. Tot dinant vam pensar que per pujar al Coll de Pal potser ja era massa tard, així que vam optar per tornar enrere en el camí i ens vam aturar al Clot del Moro on hi ha la fàbrica de ciment Asland. Allí vam veure una edificació en runes que, en el seu temps, devia ser una joia modernista. A pocs metres, hi havia una ermita d’estil romànic però construïda en la mateixa època que la casa. Aquesta estava tota en peu i en perfecte estat. La simulació de l’estil romànic era perfecta, tot i que es notava molt l’edat de l’edifici.

Vam retornar fins la Pobla de Lillet i no ens vam voler rendir i marxar sense veure els Jardins Artigas, així que vam fer el que havíem d’haver fet en un bon principi i vam preguntar pel lloc. Ens van indicar el camí que vam fer a peu, ja que aquest seguia el recorregut d’un carrilet i no sabíem si més endavant hi hauria l’aparcament que després vam veure. Hagués estat un pecat marxar sense poder contemplar la bellesa gaudiniana d’aquest indret. Així, malgrat els entrebancs d’un principi, vam fer un dia molt complet, per variar vam arribar a l’apartament a les tantes però amb satisfacció d’haver fet el que vam poder (que no sempre sol ser el més encertat) per una persona que necessitava auxili i d’haver vist quasi tot el que preteníem veure.

És el nostre quart dia d’aquestes petites vacances, demà ja haurem d’anar fent camí cap a casa, així que la nostra sortida d’avui serà una mica menys estressada que la d’ahir, però igualment farem molt camí. La nostra primera intenció és anar cap el pantà de la Baells, obra hidràulica que l’any 1976 va inundar part del terme municipal de Cercs en retenir les aigües del riu Llobregat darrera d’una presa que va negar el petit nucli de la Baells.

Marxem del pantà i seguim la carretera en direcció a Vilada i Borredà. Sortint del poble de Borredà trobem el desviament en direcció a Sant Jaume de Frontenyà, el poble més petit de Catalunya, on hi trobem un gegant del romànic, la seva església. Ens sorprèn l’estat de la carretera que mena fins el poble, ja que sembla recentment arreglada, però no acabada. Igual això guarda relació amb la  visita d’en Pasqual Maragall per la celebració de l’aplicació de l'Estatut, no ho sabem ben bé...

Sortim de Sant Jaume i ja és tardet, així que pituïtàries alerta i a veure on ens aturem. Seguim carretera de Borredà cap a Alpens, trobem a mig camí, prop de la riera de Merlès, un restaurant que té una pinta fenomenal i segurament no ens devíem equivocar, perquè estava ple de gom a gom i hi havia gent fent cua. Vam optar per arribar-nos fins a Alpens. Diguem que allí ens van donar menjar com tant bonament van poder i prou. Vam fer camí cap a l’apartament i com que vam tornar d’hora, vam començar a preparar la maleta i les bosses per a marxar l’endemà al matí, ja que encara ens quedaven més coses per veure.

Com tots els matins, l’Àngel ens va oferir els seus croissantets calentets i bons. Nosaltres portàvem pressa i ens els vam endur pel camí. Vam deixar aquell lloc d’encís vora el pantà de la Llosa del Cavall i ens dirigim fins a Solsona, la capital de la comarca que ens ha allotjat. La ciutat és digna de fer-hi una bona visita. És esplèndida. Cadascun dels seus carrerons i racons ens sorprèn gratament, però avui hem d’anar fent camí cap el sud i jo insisteixo en visitar Verdú, el municipi de la ceràmica negra. Ens trobem amb els vestigis de la Festa de la Verema i el Vi, que es va clausurar el dia anterior (llàstima!) Anem a visitar un dels múltiples ceramistes de la zona i al·lucinem amb el material que tenen exposat.  Donem un tomb pel poble i demanem al casal/fonda/local de reunions del poble si ens poden fer dinar i mengem bo i bé.

Així, amb la satisfacció d’haver viscut uns dies intensos tot i que curts, tornem cap a casa nostra tot maquinant on podem anar l’any que ve.