Pols  o cendres

M’ha arribat a les orelles  que l’Administració vol crear i imposar unes normes que marquin quin ha de ser el destí de les cendres dels difunts incinerats. Amb la gran acollida que ha tingut la moda de fer-nos cremar després de morts, es tem que, tant la terra com el mar, quedin empastifats amb les nostres cendres. (Aquest estiu, un veí de Calafell em deia, mentre contemplàvem la munió de banyistes: Mira com xalen nedant amb el Barral). Jo penso que si la mesura es du a terme, serà una bajanada. Per aquest camí, aviat s’obligarà la gent  a entrar amb caretes anti  - gas  al cinema, al bar o a l’església, per no  snifar el CO2 que surt dels pulmons d’altri. Els qui proposen aquesta normativa no hi veuen més enllà del nas. La higiene s’ha convertit ja en una mania malaltissa i persecutòria  que traspassa els límits de la raó. A veure, si se’m permet, pregunto: on ha anat a raure la pols dels milions de difunts del Penedès, per posar un exemple, al llarg del temps? Us la imagineu tota en un munt? Perquè quan els nínxols són plens, les restes passen a la fossa comú; i, quan la fossa es plena? Algú de vosaltres podria dir-me on son les restes dels rebesavis de les vostres besàvies? Si moriren en el Penedès, ja han sortit dels cementiris i estan entre nosaltres: escampades per les nostres vinyes, dins  les oliveres, en l'argamassa de les parets de les nostres cases, els boscos, les pedres, la platja i el mar.  Els cadàvers resten en la tomba mentre dura el record immediat...però el record , estimats germans, és efímer, com un ram de flors, com la carn i els ossos. Després la pols i la memòria vaguen per sempre més, perduts entre nosaltres, segons els creients catòlics, esperant les fanfàrries del Judici. “Del Judici la trompeta, que terrible sonarà, si no tens l’ànima neta, pols i cendra es tornarà...”  Deixeu doncs que s’escampin les nostres cendres als quatre vents. Amen.

El Mèlich