A l’admirat i incomprès J. Ll. Carod Rovira

Me gustaria hacerlo con champaña de la Mancha, em va dir, mentre cada piga del seu clatell rebia la visita humida de la meva llengua assedegada... Ho farem amb cava del Penedès, vaig dir jo, amb to ferm i ben falcat, juguem a casa, nina, i m’has d’acceptar els honors d’amfitrió. No va respondre, va somriure. La seva pell, vellut de préssec, va esdevenir un camp arenós de dunes microscòpiques, subtil metamorfosi, quan la fredor del cava regalimava pel seu coll de cigne, avall cap a la rasa dels seus pits florits. Cada mugró se m’oferia com una maduixa sagnant, efervescent entre bombolles perlades del millor brut del nostre Penedès. Cupatge perfecte entre els sabors d’un cos de dona en zel i els tocs precisos del parellada, macabeu, i chardonney, esquitxats amb xarel·lo vigorós. Teclejava el seu cos amb els meus llavis xiuxiuejant mots xops, els que només es diuen amb l’orgasme a l’horitzó. Ella em solcava els cabells amb les redoltes tendres dels seus dits i em feria gemegant, amb urpes de gata acorralada. El cava anava fent camí per aquella geografia perfecte, calenta, palpitant. Jo seguia per la llera del seu ventre , xarrupant l’essència del cep i de la dona. Cada clot, cada turó cada guaret. El pearcing del seu melic va brillar moll en un esclat, il·luminant el rierol escumós lliscant cap al destí sagrat, entre les cuixes. Els mots ja no eren mots. Eren remor, eren sons de sexe...Volia estirar el temps, eternitzar l’instant, però el pubis famolenc em reclamava. Venus ja era fora de sí, dalt del turó. La meva llengua recorregué la gespa del triangle perfecte, ben segat, fins enfonsar-se per l’espiral camí del clímax. Va ser en aquest màgic impàs quan l’atemptat va guanyar el repte: Allí, en una clariana del temple d’Afrodita, un tatuatge em va frapar: Madrid 2012.

Josep Mèlich