Quina e-vida...

Cada dia es poden fer més coses per Internet. Encarregar la compra, un viatge en tren o avió, unes vacances,  fer una  transferència bancària, i evidentment conèixer persones i parlar-hi. Arribarà un moment en que la xarxa ens absorbirà de tal manera que serà possible fer gairebé tot amb el ratolí i sense alçar-se de la cadira? Aquest és un relat de ficció que vol portar això fins a les conseqüències més extremes, i també és una petita reflexió sobre els avantatges i inconvenients de la globalització.

Es van conèixer en un xat d’Internet, com no podia ser d’altra manera. Tots dos addictes a la xarxa, i tots dos amb famílies desestructurades i pares poc preocupats per les activitats dels seus fills, amb qui no mantenien cap tipus de diàleg.

I, en certa manera, víctimes també de la globalització: la Li Chin cada vegada parlava menys en xinès i més en anglès, vestia de manera totalment occidentalitzada, bevia cocacoles i mirava MTV, sense importar-li gaire la llengua i els costums ancestrals del seu país. Així que cada vegada era menys Li Chin i més Hope, el nick que havia escollit, Hope d’esperança per a un futur que no veia a cap altre lloc que no fos Internet.

La família de l’Abe (Abraham) Zimmermann havia arribat a Amèrica fugint de la pobresa, la mediocritat o qui sap si totes dues coses juntes, amb l’esperança que un jueu d’un país pobre del centre d’Europa només pot imaginar a la terra dels miracles.

Però quan van arribar allà no hi van trobar altra cosa que més misèria i moltes hores diàries de treball per a poder viure en un pis de cinquanta metres. De manera que l’Abe, quan va descobrir Internet, va deixar d’anar a la sinagoga i va anar perdent l’accent jiddisch de la seva família. Estava naixent Suspicious, el noi de família humil que volia fer-se sospitós de qualsevol cosa, encara que només fos per a bastir-se una nova personalitat.

L’un i l’altre es van aficionar a jugar al trivial en un canal de llengua anglesa. Era un canal amb poca gent, i entre partida i partida hi havia ocasió de parlar prou estona. De mica en mica es van acostumar a parlar, primer de música pop, i després, ànimes bessones com eren, de temes cada vegada més personals. Va arribar un moment que entrar en aquell canal era només una excusa per parlar l’un amb l’altre, i aviat van deixar de jugar.

Parlaven amb sinceritat del seu passat, de la seva vida actual, de la incertesa que els oferia el futur... ni l’un ni l’altre, sense cap estímul escolar ni familiar, no van tenir mai accés ni interès per a formar-se en cap mena de professió. La globalització havia uniformitzat molts sistemes polítics i socioeconòmics arreu del món, el problema de l’atur semblava una barrera impossible de superar, i els membres de famílies nombroses  amb escassos recursos econòmics, com ells, sempre tenien l’opció d’obtenir una petita ajuda econòmica permanent que els permetia anar tirant, sense cap possibilitat d’independitzar-se, vivint en el petit pis dels seus pares, però que els permetia sobreviure més o menys de la mateixa manera com ho havien fet sempre.

Quan va fer divuit anys, els avis de l’Abe, amb un petit racó d’estalvis que havien conservat, van poder realitzar un dels somnis de la seva vida, que un dels seus néts tingués accés a l’estri tecnològic més important que existia: l’ordinador. Una tieta soltera de la Li Chin havia tingut la mateixa idea. Les connexions a Internet no eren cares i, a canvi, proporcionaven hores i hores d’entreteniment a humils ciutadans que, potser d’altra manera, haurien sortit al carrer a revoltar-se amb la ràbia de la seva misèria al cos.

De manera que les personalitats de Li Chin i Abe s’anaven diluint, i anaven prenent cos els personatges dels seus nicks, Hope i Suspicious. Junts a la xarxa imaginaven un món millor, sense pobresa, sense misèria, sense classes socials i on tots els desigs i aspiracions es fessin realitat. I com que això era impossible d’assolir, cada vegada estaven més endinsats en el cibermón i desconnectats de la resta de coses.

Aquest no era, de cap manera, un fenomen únic: era la sortida de molta gent que veia bloquejades totes les seves aspiracions a la vida real. De manera que començaven a proliferar moltes pàgines web d’empreses que gestionaven absolutament tot: de fet, es podia passar pràcticament la vida sencera assegut a la cadira i connectat a Internet, sense necessitat de bellugar-se per gran cosa.

Veient que el futur de les seves vides s’anava escolant mica en mica en dies idèntics, i veient-se a si mateix igual al cap de cinc, deu, quinze anys, l’Abe va arribar a una conclusió.

-Hope, vull que visitis una pàgina web.

-Sí, amor meu, dóna’m l’adreça.

-Clica aquí: http://www.marriages.net

La Hope va obrir la pàgina i va començar a tremolar. No podia escriure res.

-He de dir-te una cosa molt important. M’ho he estat rumiant molt. Vull passar la resta de la meva vida al teu costat. Si us plau, casa’t amb mi. T’estimo molt i no podria viure ni un dia sense tu.

La Hope continuava sense poder escriure. Les llàgrimes rodaven per la seva fesomia oriental i no podia parar de tremolar. Feia dies que esperava que el Suspicious li demanés, i el dia que això va passar es va sentir la dona més feliç del món. Naturalment, va acceptar.

La seva vida seria així, junts al costat de l’ordinador, sense cap possibilitat de trobar-se mai: els recursos econòmics de l’un i de l’altre, pràcticament nuls, ho feien impossible.

El procediment per al cibermatrimoni no era senzill: a més d’emplenar una important quantitat de documents i pagar certa quantitat de diners, per a legalitzar la situació calia el testimoni de deu usuaris que certifiquessin, via e-mail, la naturalesa i duració de la seva relació. Però per a ells dos no hi havia obstacles: en molt poc temps ho van tenir tot enllestit. Al cap d’uns dies, van rebre un correu electrònic que certificava la seva unió.

I els dies van anar passant l’un darrera l’altre. En aquells temps, i degut a la seva vida cada vegada més sedentària i tancada, les necessitats sexuals de les persones havien anat minvant fins passar a convertir-se en una anècdota. La Hope i el Suspicious no van ser una excepció a la regla general. Junts, parlaven del seu amor i de projectes de futur.

-Hope, recordes un dia que et vaig demanar que visitessis una pàgina web?

-I tant que ho recordo... va ser el dia més feliç de la meva vida.

-Avui m’agradaria que visitessis aquesta: http://www.ciberadoptions.org

La Hope també ho estava esperant. La ciberadopció consistia en compartir la custòdia d’un nen o d’una nena, normalment procedent de països pobres, i que els seus pares havien abandonat en un orfenat. La criatura creixia en una institució del país d’origen, amb l’ajut d’empleats i voluntaris, però la línia educativa i formativa de l’infant corresponia als pares adoptius; les despeses de l’educació i manteniment eres cobertes a base de diferents aportacions: del país d’origen, de l’ajuntament, d’ONGs, del pare i mare adoptius i de donacions diverses. Els pares estaven en contacte diari amb els nens per Internet (i per telèfon quan eren molt petits) i a més de la cultura educativa pròpiament dita, intentaven transmetre’ls el seu afecte i diverses informacions relatives a l’origen i costums dels pares adoptius, amb la finalitat d’individualitzar l’educació dels nens i intentar trencar la voraç globalització (cosa realment difícil d’aconseguir).

Van triar nens procedents de famílies pobres, que els recordaven a ells mateixos quan eren petits. Volien donar-los una infància amb menys sofriments que els que ells havien tingut, i més oportunitats de futur, sobretot professional. Per això, la quantitat de ciberpaperassa que van haver d’emplenar, els testimonis que van haver d’obtenir i les proves i entrevistes que van haver de superar, els van semblar interminables.

El primer que els va ser concedit va ser un nen d’una família pobra d’un país africà. Van intentar donar-li tot l’amor que els va ser possible i cercar-li la línia educativa més adequada. Els temps d’esbarjo consistia en xerrades per Internet i visites a pàgines web que ells intentaven que fossin com més instructives i estimulants possibles. Però el Samuel era un nen molt viu, afectuós i intel·ligent i moltes vegades anava per davant del que els seus pares volien dir-li. De manera que aviat la seva educació va estar molt ben encarrilada, i la Hope i el Suspicious van sol·licitar una altra adopció.

Margarita era una nena d’una família nombrosa, procedent d’un país sud-americà. I de nou l’experiència va ser plenament positiva. Hope i Suspicious estaven convençuts que els seus fills adoptius tindrien un futur molt més brillant del que ells havien tingut.

Evidentment, no sempre estaven d’acord en tot, però el tarannà conciliador de tots dos feia possible l’enteniment en gairebé tots els aspectes de la relació amb els seus fills. Els dubtes més grans van començar a aparèixer amb l’adolescència del Samuel i la Margarita: tallats per un patró semblant, ni l’un ni l’altre renunciaven a transmetre un sincer afecte a Hope i Suspicious, però el seu comportament era clarament reivindicatiu i clamaven per la seva total independència. Cada decisió dels pares que no els agradava era viscuda com una imposició contrària als seus gustos i interessos, i els educadors encarregats de fer complir les instruccions paternes tenien seriosos problemes amb ells. Finalment, quan l’un i l’altre havien fet ja setze anys, i tots dos amb un futur professional assegurat i una maduresa impròpia de la seva edat, Hope i Suspicious van considerar que podien alliberar els seus fills del jou paternal i donar-los la independència que ells desitjaven.

Estaven molt orgullosos dels seus fills, i aquests mai van deixar d’estar en contacte amb ells. Durant setze anys, el fet de pujar els nens els va mantenir units en el que es va convertir en el projecte principal de la seva existència. Però... i ara què? De la nit al dia es van veure abocats l’un a l’altre sense els fills pel mig. On eren aquell amor apassionat, aquella tendresa infinita, aquella profusió de paraules dolces que tan fàcilment eixia abans dels seus teclats?

No, ara ja no sortien... llargs silencis, plens d’incomoditat, converses cada vegada més curtes i plenes de tòpics, i llargs buits omplerts a base de jocs a la xarxa o visites a pàgines web, tot per evitar-se l’un a l’altre i limitar la seva relació al mínim possible per mantenir les aparences. Aviat tots dos van començar a entrar en canals de xat, i aviat també van trobar altres companyies que els il·lusionaven més. Els fills, per la seva part, eren totalment independents, tenien un excel·lent nivell de vida i començaven a fer projectes familiars.

Va ser aleshores que la Hope es va començar a trobar malament. Va consultar un metge en un canal mèdic, el qual li va recomanar fer-se unes proves.

La tecnologia permetia moltes coses que ara ens semblarien impossibles, com impossible els hauria semblat Internet als nostres pares, i fins i tot a molts de nosaltres quan érem nens. Un senzill aparell en forma de pinça que es col·locava al dit i es connectava a l’ordinador, permetia fer pràcticament qualsevol anàlisi i detectar la majoria de trastorns del cos humà. Aquesta informació era tramesa al cibermetge, que interpretava el resultat, feia el diagnòstic i indicava el tractament més adequat, que s’administrava a través d’una agulla que tenia l’esmentat aparell, i que accionava l’usuari.

Els resultats de l’anàlisi de la Hope no podien ser més desesperants: patia una greu malaltia que acabaria amb la seva vida en poc de temps. La medicació que podia prendre era simplement pal·liativa. Va buscar en Suspicious, i va interrompre una conversació que aquest tenia amb la seva amiga preferida.

-Abe, estic malalta –va escriure.

La sang d’en Suspicious es va glaçar en un moment i se li va posar pell de gallina a tot el cos. Feia molt que no l’anomenava pel seu nom. Aquestes tres senzilles paraules li van dir tot: li van dir la gravetat de la seva malaltia i la imminència de la seva mort. I encara li van dir més coses: li van fer adonar de quant se l’estimava, i li van preguntar com era possible que s'haguessin abandonat l’un a l’altre d’aquella manera...

Un doll irrefrenable de llàgrimes lliscava per les seves galtes i escandalosos sanglots convulsionaven el seu cos. En un moment va entendre que perdria el que més estimava.

-Li Chin... –va intentar escriure.

-Amor meu...

-T'estimo, t’estimo molt...

Era tot el que podien escriure. Tots dos estaven plorant i tots dos eren conscients del que havia passat a la seva vida i del que passaria a partir d’ara. No feia falta demanar perdó. No feia falta dir res més. Va ser una tarda de molts plors i de poques paraules.

A partir d’aquell dia, l’Abe va dedicar tot el seu temps al seu amor que se n’anava. Junts van recordar i renovar l’amor que es tenien, mentre la Li Chin encara podia escriure. Quan estava massa feble per a fer-ho, es passaven hores al telèfon, fins que ella es fatigava.

Una matinada la Li Chin va trucar l’Abe:

-És ara, amor meu, és ara... -deia panteixant.

-Li Chin, vida meva... nooooooo! –va gemegar ell.

-Els nens... –va mormolar Li Chin.

I l’Abe va trucar els seus fills i els va introduir a la conversa. Amb els ulls amarats en llàgrimes, van sentir com la seva mare moria en companyia seva. Al darrer moment, ella va dir:

-Sóc tan feliç.... –i va deixar d’existir.

Acabada la vida de la Li Chin, l’Abe es va trobar tan sol com no recordava que ho hagués estat mai. Una infinita tristor es va apoderar de cadascun dels seus dies, hores, minuts i moments, una tristor que no el deixava mai i a la qual no veia cap mena de sortida. Va engegar el seu ordinador i va entrar en http://www.eutanasia.com.

Va haver de llegir centenars de pàgines que el fatigaven. De nou, llistes i més llistes de paperassa cibernètica, testimonis i visites a tres ciberpsiquiatres, els quals li van fer entrevistes interminables. Finalment, després de gairebé tres mesos de gestions, se li va assignar un nom i una contrasenya.

Aquest nom i contrasenya li va servir per accedir a més pàgines d’entrevistes que havia de llegir, respondre i superar. Encara un altre nom i una altra contrasenya, i encara uns tercers, que van donar lloc a una profusió de finestres de diàleg, que ell anava responent amb paciència i fredor.

Finalment li va aparèixer la darrera finestra de diàleg:

ESTÀ SEGUR QUE DESITJA MORIR?

Es va col·locar l’aparell en forma de pinça, amb l’agulla que li havia d’injectar la substància letal, al tou del dit índex de la mà. Com una cascada, li van venir a la ment una successió d’imatges: imatges oblidades de la seva infància a Europa, dels primers temps a Amèrica, dels seus pares, de la primera conversa amb la Li Chin, de la tendresa que li havia inspirat la seva dona, dels seus fills... res, res de tot això podia tornar. Per tant, no es penedia de la decisió que havia pres. Amb sang freda però amb mà tremolosa, va agafar el ratolí i va prémer

SÍ