En Jaume i jo enfilarem aquella avinguda Travessera, projectada per algun urbanista malintencionat, amb el cor en un puny. Tots els temors i les il·lusions d’aquests dos anys quedarien confirmats o esvaïts en pocs minuts.

No m’agradava el lloc on anàvem ,ni l’edifici ni el pis amb les parets empaperades de fotografies de nens d’ulls tristos. Vàrem trucar i na Margalida ens va obrir la porta amb aquell somrís badoc de circumstàncies - Ja tenim el vídeo- ens va dir amb l’accent de ses illes.

Asseguts al seu despatx davant la pantalla del televisor els segons se’ns van fer intensament eterns. Ja no ens podíem fer enrere, havíem arribat al final.

I de sobte a la pantalla va aparèixer una petita figura, la més bonica i fràgil que havia vist mai. Una dona gran l’agafava de la mà i li parlava dolçament en la llengua del meu estimat Txékhov. Ell, vestit com de diumenges de quan nosaltres érem petits, estava desconcertat pel lloc i per la llum que l’envoltava, i somreia i mirava arreu.

I tots els nostres temors van desaparèixer de cop. Aquell ja era el nostre fill petit, encara desconegut. Amb aquelles poques imatges ja ens l’havíem fet nostre.

Després van venir moltes coses, els viatges, l’emotiva primera trobada i el retrobament  al cap d’un mes. La sortida, com lladres furtius, de la institució on havia viscut els seus 2 anys i l’arribada a casa, amb l’emoció dels que ens esperaven .