No he tingut el goig de gaudir d’un fill o d’una filla adoptats (No sé si dic la paraula correcta). He tingut la sort de veure néixer dues filles que han omplert gran part de la meva vida i encara són, amb la meva dona , el millor que m’ha passat mai... i m’han passat coses molt belles.
Però he de confessar que moltes vegades he pensat amb la gent que , com tu Montserrat, heu pres aquestes decisions tant lloables i envejables.
Tinc amics que estan en aquesta situació i de veritat que els admiro. Perquè penso que la gent que fa un pas així, mai em pot enganyar, mai em pot defraudar. Veig que s’estimen aquests fills com jo m’estimo les meves... Ho veig en la brillantor dels seus ulls, en les seves paraules, en la seva dependència total d’aquests nins i nines que han fet seus, amb tanta il·lusió. Els cau la bava parlant d’ells, es preocupen i s’entristeixen si els veuen malalts, riuen i juguen amb ells, com si haguessin tornat a la infantesa.
Puc dir que contemplar aquestes famílies és un dels fets que més m’emociona. Només llegir el teu escrit, m’ha fet vibrar i el meu estat d’ànim ha recarregat les piles per tot el dia.
No vull caure en sentimentalismes ni moralines demodées. Ni fer comparances. És fàcil tocar el cor de la gent amb belles paraules. No, no ho vull fer. Vull només constatar que escrivint les teves senzilles paraules, pots estar satisfeta que en algun raconet de la meravellosa xarxa d’internet i gràcies al miracle de la cibernètica, has fet aquesta meva modesta, minsa i anònima persona , molt feliç.
Fa un any que us va sortir un nou sol a casa... Et desitjo, Montserrat, que us escalfi fins els últims dies i que et sentis sempre tant feliç com avui.
Benvinguda a la família de la nostra estimada Mona Lisa (M’ho permets oi Trini?) i un petó ben dolç i una abraçada per a tu , el teu company i per l’Eugeni.
Pep.