Lleis de Murphy.

El nostre dia a dia està ple de petites lleis de Murphy, que de vegades no són tan petites ni tan de Murphy i ens porten a un estat tal d'histerisme com si d'una catàstrofe natural es tractés. I és que en el fons...vivim de les petites coses que ens ofereix la vida.

Les piles.

Tenim els aparells més moderns, més “in” i a la vegada més simples. I quan volem tirar una foto, escoltar la ràdio, escoltar un CD, en aquell precís moment, que és tan idoni per fer-ho... les piles estan esgotades. Amb un rampell de mitja síndrome d'abstinència comencem a buscar  piles noves, que per cert, no n'hi ha cap de nova a casa. I com a últim recurs, amb les tremolors pròpies d'una addicció, busquem les piles mig gastades dels altre aparells de casa. Uf ! sort! hem pogut recol·lectar les restes, però vet aquí, que... també estan esgotades.

Les llaunes.

Sort en tenim que totes o quasi totes porten aquell mecanisme, tipus anella per “obrir fàcilment la llauna”. Sobretot hem de recordar fer els dos moviment necessaris per la seva correcta obertura. Primer endavant, fins sentir un clic i després enrera. Si el primer clic no es fa acuradament, quan intentem fer el segon pas l'anella fantàstica “abrefàcil” se'ns trenca. A part d'empastifar-nos la majoria dels cops amb l'oli o el líquid interior..., no podem obrir la llauna. Primera conclusió, no són tan fàcils d'obrir. Aleshores anem al fons del calaix on tenim els estris de la cuina i, és clar, a qui se li ocorre tenir el tan preuat, estimat, valorat, necessari obrellaunes a casa? Com a últim recurs tenim la punta del ganivet que posat perpendicularment sobre la tapa de la llauna, i amb la mà del morter anant fent copets, ho podem aconseguir.

L 'electricitat.

Què ens queda a casa per fer quan no tenim llum? Si cuinem amb vitroceràmica, impossible fer res. No ens podem entretenir matant el temps fins que tornin a donar la llum perquè no tenim ni PC, ni tele, ni radio. Sempre ens queda tornar a les feines manuals i/o domèstiques. Perquè recordem que tampoc tenim piles, eh? I vet aquí que pensem amb cara d'espavilats i enginyosos: “no tinc llum però tinc aigua, bé..., bé..., bona pensada...!” Dit i fet, omplim el rentavaixelles, omplim la rentadora i voilà.....després de prémer l´On, ens queda una cara de...babaus ( per no dir:  - que gilipolles que sóc!). Sort que no ens ha vist ningú i no hem pensat en veu alta.

La cafetera.

Pels que som molt cafeters, la millor manera de no excedir-se en el seu consum, és comprar una cafetera express, com les dels bars, que com a molt et fan només dues dosis de cafè intens. I la mandra de vegades fa que no en facis cap més. Però sempre tenim amagat al fons de l'armari aquells filtres en forma d'embut, esgrogueïts ja pel pas del temps per si de cas ens falla la llum. Però és clar, quan hem decidit fer neteja, perquè no podíem fer res mes sense llum ni piles, els llencem pensant que demà n'hem de comprar de nou. I quan el mateix dia de la rentadora i el rentavaixelles se'ns ocorre fer cafè, pensem: “- escalfo aigua al foc (que va amb gas)( bona pensada) poso com puc la paperina de paper en un pot i em faig una mena de pseudocafè infusió per matar el cuc”. De conya, fins que recordem que fa  unes hores hem  llençat els filtres de paper esgrogueïts del cafè. I ens torna a venir al cap l'expressió pensada abans amb la mateixa cara de babau. Sempre ens queda com a últim recurs inventar una mena d'embut amb el paper de cuina i repetir l'operació. Els que sigueu prou addictes a la cafeïna ho entendreu.

Després de tot això? Qui diu que la vida no és emocionant? Qui diu que les petites coses no són importants?.