Tinc una àvia que frega el segle. Per sort o per desgràcia encara hi és tota, ben sencera i capaç de treure de polleguera, amb els seus comentaris, decisions i fets , a la jove que l'acull cada estiu. Un cop imaginat el personatge, com a matriarca d'un clan, que no vol ser vigilada ni accepta la vellesa tot i que cada dia ens ho recorda, que creu en un Déu,  l'únic al qual hi tenia opció, un dia em va dir: “ Cada dia quan em llevo m'assec a la punta del llit i li dic al Déu, Senyor, encara no te m'has endut?”

Us he de confessar que el seu comentari em va sobtar una mica. Jo pensava que cada de matí ens havíem de llevar, donar gràcies, a qui fos, per continuar existint i pel nou dia que començava. Al menys això és el que ens intenten transmetre els llibres anomenats d'autoajuda que estan tan de moda últimament.

Aquest fet em fa pensar en el pas del temps, de com cadascú el viu en funció del que ha estat el seu passat i del que n'espera del futur. I si vaig més enllà , no és el seu recorregut el que m'amoïna, sinó el temps en sí mateix.

Quan una cosa no rutlla diem : el temps dirà....Com si ens ho hagués de resoldre tot. Com  si el temps tingués la solució. Com si el temps tingués el poder de penjar un rètol de llums de neó al cap del camí dient: PREMI, problema solucionat o bé ERROR, torna-ho a intentar.

Quan un fet ens dol, diem : el temps ho cura tot. Ja tornem a tenir el Sant Relatiu a la nostra boca. El temps no cura res de res. Només va posant tiretes i les va canviant de tant en tant. El temps només ens disfressa la nostra memòria, per poder tirar endavant.

L'única cosa que sabem del cert, és que el temps passa, i ho fa tan ràpid o tan a poc a poc com nosaltres vulguem. Qui és qui passa? El temps o nosaltres?