Darrerament se’m fa difícil valorar  les sensacions que sempre havia valorat tant. És com si el meu concepte d’allò que era ‘el més important’ hagués canviat. I penso que dec estar passant un mal moment perquè ningú s’explica aquest canvi en mi ni en la meva mentalitat o percepció.

Costa acceptar nous canvis a la vida. Sobretot si amb ells t’acabes sentint ferida, explotada i d’alguna manera poc estimada.

I és que els nostres petits creixen (tot i que no ho vulguem) . I l’adolescència és  una mica costosa de sobreportar . Se que tots l’hem passat i  hem estat igual d’injustos. Per això ja fa dies que entenc als meus pares  i accepto les emprenyades  que agafaven i que aleshores no entenia.

L’adolescència és una de les èpoques més glorioses de la vida, però per una altra banda és una de les èpoques on menys t’adones del que  està passant al teu voltant.

Parlo de tot això pq ahir vam enterrar la Mercè, una amiga de 39 anys  i amb un nano de 15 (la mateixa edat que el meu)...ella sempre es queixava (tots ens queixem per vici) de que el seu fill s’havia fet gran i ja no li feia el mateix cas., ella deia i insistia que el seu Marc ja no l’estimava prou. Que havia canviat.

Des de feia més o menys 7 mesos (és quan va saber definitivament que la seva malaltia era incurable) es desvivia pel seu nano , va voler ensenyar-li a ser gran dins el poc temps que ella sabia que li quedava. El Marc no sabia del tot la gravetat de l'enfermetat, ja que la Mercè en cap moment va voler explicar-li ni que li expliquessin.

Fins fa uns 10 dies, el Marc no es va adonar que la seva mare es moria. Que marxava . Que ja no la veuria mai més.... Va ser molt dur per ell, massa dur per un nen que té molts sentiments , potser amagats degut a l’edat, però q en té molts.

No se... penso que els nostres fills ens estimen molt, tot i que , a vegades,  es comportin com adolescents irresponsables egoistes i desenfadats davant la vida i davant nostre. Penso que si els nostres fills sabessin que ens queda poc temps de vida (el Marc mai ho va saber fins 7 dies abans) descobriríem que s’han fet grans de debó i que ens estimen moltíssim! (El Marc no ho va poder demostrar pq mai se li va explicar la veritat, ni se li va donar l’opció a poder-ho demostrar).

Mercè :BON VIATGE (ens veiem d’aquí no res),  i sàpigues que el teu nano t’estima moltíssim i els teus amics també. Et trobem a faltar i tot just fa 1 dia.

Una abraçada mininya!

Montse.