Feia una setmana que el cel amenaçava gotes d'aigua enrabiades, assedegades i feréstegues. Des de feia sis mesos, ni per casualitat s'endevinava cap rastre d'aigua.

Mirava a través  dels vidres de la finestra: el cel gris, monocromàtic, avorrit. Les gotes queien alegres, lleugeres, rítmiques.

Sentia el seu so des de dins de la casa, des de cada una de les habitacions. Però preferia mirar-s'ho des del despatx on hi tenia els seu petit espai: els llibres, els papers, les fotos, les flors. Li agradava perdre el temps mirant la pluja. Sovint eren moments molt íntims, de reflexió, de records, de prendre decisions, d'aclarir els pensaments, com si l'aigua que veia caure netegés el seu cel i la seva terra també. Recordava la seva edat i com l'activitat frenètica dels anys passats havia davallat, sentia la necessitat de fer coses però el cos no li responia com volia. Se sorprenia de com els anys s'assentaven en el seu esperit, en la manera que tenia ara de fer les coses. S'hi havia d'acostumar, això l'aturmentava una mica. Tenia la sensació que el temps corria massa de pressa i no tindria temps de gaudir de tot el que li estava oferint la vida. Sabia que estava perdent la frescor de la joventut. De sobte se'n va adonar que la seva vida no era seva. Estava al servei de tots el que l'envoltaven i estimava. Feia memòria dels dies que feia que no agafava el cotxe i anava a ciutat a perdre's pels carrers, que no trucava a la cunyada per anar a fer un cafè i passar la tarda xerrant. I com més temps passava, més mandra tenia.

Plovia més...

Pensava com havien estat aquests darrers anys. Hi havia gent que tenia molt menys. Pensava en ell, en què estaria fent, en com li anava la feina, en com estaria físicament. No hi volia pensar, enyorava massa la seva absència i se li humitejaven els ulls. Era una part important de la seva vida. Recordava amb tendresa cada instant en què van riure, en què es van barallar, en què van plorar plegats. La ment dibuixava flaixos de la història que havien creat junts...

Va parar de ploure...

L'olor del cafè va fer que reaccionés, va fer mitja volta i es dirigí cap a la cuina. Va posar cafè a la tassa, va tornar cap al despatx. Amb el cafè a les mans va obrir la finestra. El perfum de la terra humida es barrejava amb el que tenia a les mans. Va respirar fons, es va anar prenent poc a poc tot el cafè, ara sí, sense pensar en res. Mentrestant mirava al carrer com la gent sortia de casa i els cotxes iniciaven la cursa frenètica de cada dia.

Va deixar la finestra oberta i es va posar a treballar.