Tot sovint m’assalten pensaments del tipus : Visc en un món ben capgirat!

Ja se que sembla una mica depriment i la veritat és que ho és eh.  I és que mirant el telenotícies o llegint el diari acabo quedant-me immòbil, asseguda a la cadira sense dir res i sense saber massa bé què pensar.

Veig als immigrants intentant buscar una sortida i trobant la mort o la mala vida.

Veig  persones que s’immolen creient cegament en una mentida.

Al tercer món patint misèria.  I llocs on la misèria ja existeix, patint encara més misèria.

Política de massa interessos. Pactes que no entenc. Moltes mentides.

1000 anuncis de consumisme total Marinaaaaadorciudaddevacacionesssssssss QUE GUAI ! Hipoteques a 60 anys (Facilitats per deixar-la en herència  als seus fills o nets) Cotxes que corrennnnnnnn molt i molt 8 marxes  supersòniques i a volar a les continues!

Escolto cada dia al PP dient una animalada darrera l’altra generada per l’odi i la manca de  poder  per exercitar la repressió.

Partits polítics que quan haurien d’estar junts i tots a una , decideixen no posar-se d’acord i anar per lliure.

I nosaltres... Nosaltres què?  Doncs per aquí, anar vivint... anar fent  i anar construint la nostra família i el nostre entorn el millor possible i intentant inculcar als nostres nanos que la vida és bonica . Perquè menys mal que sabem trobar les coses bones a la vida.

L’altre dia al CAU van tractar el tema de la immigració,  els caps ens deien  que els nanos van  saber explicar amb pèls i senyals el que estava passant amb els immigrants, amb els sense papers, amb els africans que intentaven entrar a Espanya. Ells ho explicaven tant tranquils, com qui explica un conte o una historia d’aventures . Després es van posar a jugar tan feliçment  i com ha de ser.

Ja està bé que els nostres fills no s’afectin massa i que no hagin de  ser uns futurs problemàtics socials ni pacients dels psicòlegs o psiquiatres... però per una altra banda,  també és una mica  preocupant  la naturalitat amb la que , en general , els nanos emmagatzemen i  desenvolupen dins els seus mecanismes, els fets reals com si no ho acabessin de ser. Com si expliquessin o veiessin una pel·lícula  de ciència ficció.

No se si amb els temps  (espero que sí ), en un futur (quan siguin més grans) sabran acceptar dins els seus valors, sentiments, lluites i pensaments que el que veuen i han vist són fets molt reals i propers , fets pels que han de creure, reivindicar, lluitar...  O per altra banda (espero que no) s’hauran acostumat tant a veure-ho i a palpar-ho diàriament i durant tants anys, amb imatges crues de guia i  etc., que ja serà part del seu dia a dia ,dels diaris o la TV.

No se... és una preocupació que a part de molt pròpia em resulta a la vegada molt plena de recursos en els que pensar  (com a mare)  per col·locar dins l’educació que cada dia intento donar als meus fills. Ja veurem que en surt!

Una abraçada.

Montse.