L’any 56 del segle passat hi va haver a  un brot  de  poliomielitis. Terrassa en va ser especialment afectada. Persones de totes les edats van agafar el virus i algunes van morir. Per estrany que ara  sembli, en aquells anys les vacunes encara estaven en període de prova.

A la tardor del 56 jo tenia 6 mesos. Vaig agafar una febrada i la mare va avisar el metge, que va treure ferro a la cosa dient que el més segur era que fos un constipat. Al cap d’uns dies ja es van adonar que la cosa no anava bé. Jo i  cinc nens més del barri havíem agafat el virus.

Aquí va començar un llarg viacrucis pels meus pares i les altres famílies . Es van fer venir de Suïssa  vacunes pels germans i gent propera als malats i es va muntar un centre de rehabilitació per començar a treballar amb els afectats.

L’especialista de Barcelona que em va visitar els va dir als pares que es traguessin del cap la idea  d’una millora important de la nena. Ella mai més caminaria perquè la polio havia fet estralls al sistema neurològic de  les seves cames. Els va animar dient-los que hagués pogut ser molt pitjor i els va aconsellar que comences a fer rehabilitació i  banys  de mar.

La nena, a força de treballar i treballar, va anar fent progressos i als tres anys , malgrat el que havia predit l’especialista,  va començar a caminar carregada d’aparells i ferros per aguantar-se i va aprendre a nedar a les  platges fondes de Palamós, a on cada estiu hi feia estada per enfortir-se.

Fins aquí el relat que la família em va anar explicant dels començaments de la meva història.

El que va venir desprès ja son records meus. Les contínues visites als metges i a l’ortopèdic, el desgavell del creixement i les llargues temporades de recuperació de les intervencions quirúrgiques.

I malgrat tot això  vaig ser una nena feliç, potser  sobreprotegida, però amb una vida gairebé normal. I vaig ser una adolescent relativament feliç, amb més problemes i complexes que d’altres, però vaig tirar endavant sense masses traumes. I he estat i sóc tan feliç com ho pugui ser qualsevol, amb dies negres i d’altres  de colors. La força de voluntat i el coratge davant l’infortuni són algunes de les meves virtuts, segons els qui m’estimen. El meu home parla del meu amor per la vida i jo, sigui per revenja o per no voler ser menys he forçat  la màquina, a vegades fins i tot més del que tocava. 

Ara que he complert el mig segle puc parlar sense embuts de tot això i fer conya de les meves limitacions , que cada cop són més. Els avantatges son pocs si traiem les facilitats per trobar aparcament i la possibilitat de saltar-me la cua per pujar al Dragon Khan.

Tot el que he descrit és tant part del meu jo com el color dels meus cabells o el timbre de la meva veu. Quan algú em coneix de  nou ja em veu tal i com sóc en el meu conjunt i desprès d’uns instants de sorpresa o vacil·lació per part seva enseguida podem iniciar una relació normal.

Però el fet d’Internet ha estat per a mi un descobriment. Parles i parles amb persones que creus que et coneixen una mica, i de cop t’adones que una part del teu jo queda al marge. Vas d’incògnit, però una mica més que els altres. Em direu que tampoc ens coneixem la mirada ni les veus. Es veritat. Però aquestes particularitats nostres, tot i fer-nos singulars i haver tingut molt a veure en la manera de comunicar-nos amb l’entorn, no han estat determinants en el conjunt de la nostra vida.

De cop he tingut ganes d’explicar-vos una mica més de mi.

Es un senyal de que us estimo.