Sempre tinc el record inesborrable de la meva primera bretolada. Amb els pares, alguns diumenges de primavera, preníem un 850 per anar a dinar en algun prat d'Osona o del Ripollès, ens agradava molt i ens ho passàvem molt bé. Una d’aquelles vegades, vàrem anar a parar en un prat on només hi havia un 600 blanc buit, i nosaltres, que ens vam instal·lar discretament més enllà. Els pares va anar a fer un passeig per un rierol que es feia sentir, i amb el meu germà ens vàrem quedar jugant a pilota. El primer pensament de maldat que he tingut mai va ser en aquell moment en que ens vàrem trobar sols amb el meu germà, vàrem agafar unes pedres i vàrem destrossar tots el vidres del 600. Al cap de una estona la mare va dir que volia anar més amunt on havien vist un prat més verd i més assolellat que aquest. Mentre ens allunyàvem del lloc, el meu germà i jo ens miràvem en silenci, teníem por de que ens descobrissin. Avui casi tinc 47 anys i de tant en tant veig algun 600 blanc i no puc evitar mirar amb discreció al conductor, pensant amb certa por, que pot reconèixer a l’autor d’aquella malifeta