El dia 16 de desembre, celebrem a Calafell un sopar d’aquests que s’han posat tant de moda, últimament , per commemorar un esdeveniment extraordinari: Un  grup de joves  que complim 60 anys.

És un acte que va perdre la seva virginitat ja fa anys i que ara el celebra tot el veïnat en les versions més estrafolàries i per qualsevol excusa.

Doncs, ves quina cosa, a mi m’ha tocat el sopar dels 60 anys. Mai havia celebrat res semblat , ni als 20 ni als 30, ni als 40 ni als 50. Aquest any m’estreno i em sembla que  serà la primera i la última trobada cronomètrica perquè no sento a dir que es celebrin gaires sopars de 70 anys i ja no diguem de 80.

Preparant aquesta diada, se’m va ocórrer una idea no massa original però crec que entranyable. He recopilat unes 200 cançons en un CD en format MP3 per obsequiar els jovenets de la trobada, mira, un detallet.  M’ha quedat una cosa arregladeta que fa el seu efecte. Al menys, surt de la tòpica floreta i “el puro” o dels confits i obsequis cursis i inútils fabricats en sèrie que es donen en els  casaments i en d’altres esdeveniments socials contemporanis. La música és el millor mitjà per furgar la nafra dels records i fer saltar alguna llagrimeta nostàlgica. A més, sol ser una de les vivències més  comunes que tothom ha compartit . No és propietat personal de ningú perquè és propietat de tothom. Aquella que jo en dic la meva cançó, és també la cançó de molts altres.

En aquest compact hi he gravat  la majoria de les  peces musicals més notables de tota la nostra vida. Per il·lustrar-ho diré que hi ha des de la sintonia del NODO o les cançons de Machin fins a la música hip- hop actual. Són les dues-centes melodies que he cregut més significatives entre les que he ballat o escoltat en la meva curta existència. El nom del recopil.latori és: “ Banda sonora d’una vida”.

I aquí ve l’anècdota.

Vaig donar el CD a la companya Romi que és l’organitzadora, mare del gran esdeveniment, perquè l’escoltés i me’n fes el comentari.  Aquí el teniu,  li va sortir de l’ànima aquest retret: “M’ha agradat molt, és un bon treball de recerca però (això és el que jo volia, algun però) m’han sorprès algunes de les cançons que has triat, per exemple “El corazón partido”.  Aquesta música no és del nostre temps”. 

És un argument que ja havia discutit en alguna tertúlia. Dels meus tendres 60 anyets  em pregunto: Quins han estat els anys del nostre temps?

Li vaig respondre com si em saltés un resort des del fons: “ Ah no? Que vols dir, que ara som morts? Que ja no escoltem música? Que aquestes cançons actuals  ja no són nostres?”

La Romi, dona molt intel·ligent i reflexiva, va callar uns instants i, de sobte, va respondre: “Veus, ara que ho dius, em sembla que acabo de dir una bajanada. Tens raó, el tòpic m’ha fotut. T’he dit una cosa que diu tothom, sense pensar-ho”.

Tots hem dit o sentit dir, molt sovint: “En el meu temps això no passava” o  “Les  pel·lícules del meu temps; allò si que eren pel·lícules.”

Si vam tenir un temps que era nostre, aquest  que estem vivint ara de qui és? El temps de joventut? Quan ha durat el nostre temps? I ara, què estem vivim? Ja no és temps això?

Jo penso que només els morts, si parlessin, o els vius en el seu últim dia, podrien dir amb propietat: “Aquestes han estat les cançons del meu temps”

Jo he escrit en el títol de  la recopilació “Banda sonora d’una vida” perquè considero que tota  la nostra vida és el nostre temps, no, només una petita part. Rumieu-vos-ho i me’n dieu una cosa o altre.

                                                                               J. Mèlich, Desembre de 2006