...eres molt petita … dos anys i mig no donen per aprendre grans coses de la vida.

Els teus pares van anar a viure a Cornellà perquè van trobar un pis més assequible que a Barcelona i que a l’hora era a prop de la seva feina.

Els teus pares, la Maria i el Josep, van esperar un bon temps a tenir-te, i és que sempre deien que volien estar ben preparats i totalment aposentats per portar-te a aquest món.

Maria, recordo el dia que et vaig conèixer , el meu germà ens va presentar allà a la facultat d’econòmiques un dia que el vaig anar a buscar (ja fa uns anys d’això), i recordo el dia que mon germà em va explicar que havíeu tingut una nena i que tu i el Josep semblàveu la parella més feliç del món… Com pot canviar tot en un segon. Oi?

Avui aquests pares ja no ho són, perquè un accident maleït es va emportar la Martina. Una explosió de gas que mai hauria d’haver passat.

Martina, tu dormies tranquil·la , en aquella bonica habitació pintada de colors alegres que la Maria havia triat per tu… potser somniaves en els Reis Mags , en quan vas fer cagar el Tió amb els papes, en els teus ‘culeguetes’ de la guarderia, en la iaia quan et donava el berenar...

La vida és ben curiosa… mentre uns se la volen treure, a d’altres se’ls arrabassa sens més!



Des d’aquesta web amiga, aprofito un cop més, per donar el meu condol a la Maria i al Josep.

Montse.