(Només per a nostàlgics)

La nostra passió infantil eren els tebeos, anomenats així per la gran popularitat de l'autèntic TBO al qual l'anomenàvem el tebeo de la setmana.

La generació dels nostres pares als còmics d'aquell temps en deien "patufets", fent referència al primer quadern d'aquest estil que es publicava a Catalunya abans de la guerra, el popular Patufet.

Eren els anys 50. En la postguerra, a mesura que ens anàvem recuperant del desastre, anaven sorgint petits luxes culturals per a la canalla. Els tebeos eren la nostra passió.

A l'Argentera passava de tant en tant, un drapaire, barbut , amb la pinta del métecque de Moustaki (sempre que veig la figura del genial cantautor grec, recordo el drapaire) que bescanviava tebeos per metalls, especialment coure i plom. La meva colla havíem desmuntat les canonades i les escomeses elèctriques de la majoria de cases d'estiuejants, per poder adquirir  els tebeos, morfits* i mig estripats que el vagabund duia lligats en farcells.

El pare de tots era el TBO, amb els genials dibuixants Benejam, Castanys, Coll (el meu preferit) Sabatés (el dels "Grandes inventos del TBO"), Urda, etc. I els seus personatges, La familia Ulises, Babalú, Josechu el vasco, El Profesos Franz de Copenhague... que llegia tota la família. Però els preferits de la nostra colla, eren els tebeos de guerra.

El Guerrero   del Antifaz, El Cachorro, Hazañas bélicas i Roberto Alcázar i Pedrín, eren els nostres llibres de capçalera. Les nenes tenien una col·lecció anomenada Cuentos  Azucena i una revista:  Florita.

Anys més tard es van anar incorporant els tebeos de la Bruguera, Pulgarcito, DDT  etc. i el que seria el gran boom de les aventures:   El Capitan Trueno i El Jabato. Però jo puc dir, que a mi, totes aquestes novetats ja em van agafar en època d'adolescent.

La gran aportació dels dibuixants de la Bruguera Ibáñez, Escobar, Smith i cia. amb els seus dibuixos més esperpèntics, detallistes i cinematogràfics, en un principi no ens acabaven de fer el pes. En anys   posteriors es van guanyar la fama que encara tenen (El cas de Mortadelo y Filemón o Carpanta... )

Una altra cosa que tenien els primers tebeos d'aventures era que anaven seriats com ara els "culebrons" de la tele. A la pàgina final a la última vinyeta, sempre podíem llegir: "¿Qué aventuras le esperan a nuestro héroe?   Lo veremos en el próximo número, no te lo pierdas. Continuará". I a esperar la setmana que ve... Això sí que ens emprenyava. L'únic que no seguia aquest estil era, si no recordo malament, Roberto Alcázar y Pedrín. A les seves portades posava l'anunci: "Una aventura completa".

A mi personalment, i al meu pare també, em tenia el cor robat Hazañas Bélicas, amb el seu dibuixant BOIXCAR (Carles Boix) que per a mi ha estat el Rembrant del cómic. Cada vinyeta seva era una obra d'art. Les dibuixava amb "plumilla" i tinta xinesa. Semblaven gravats. Jo vaig aprendre a dibuixar amb els models de BOIXCAR. Els caps de soldat amb el casc de ferro, els brodava, els podia reproduir amb els ulls tancats.

Amb el meu amic d'infància, el Joanet ens entusiasmàvem amb El Cachorro que era el seu preferit. El comprava cada setmana a Reus i me'l passava a mi. Recordo frases tòpiques d'aquest tebeo de pirates, on un nen de quinze anys desafiava als pirates barbarescs més terribles. "Ea!! Timonel, vira una quarta a estriboooor!!"...Barco a la vistaaa! Parece pirata!!" Nosaltres saltàvem per la muntanya imitant aquests herois de paper, amb espases de verduga d'avellaner i trabucs de canya.

Acabo, m'estic posant nostàlgic i això no és bo a la meva edat.

El poema que podeu llegir al començament el vaig escriure als trenta anys, precisament, en un rampell de nostàlgia.

Una sana costum que encara arrossego, d'aquells temps, és  fullejar i llegir les revistes i algun tebeo també, assegut relaxadament a la tassa del Roca, que aleshores era "la comuna".

* Morfit, és una expressió del meu poble que vol dir "pansit, arrugat"( En el Gran diccionari de la GEC, en surt l'expressió morfir-se, però no l'infinitiu "morfir")