Ja que el Narcís ha recordat el cognom Francesch, us explicaré una història trista per mi (i dic per mi , perquè una nena amb 5 anys només pot recordar el seu dolor…no pas el dels altres)

En aquest episodi tant curt però tant marcat de la meva vida (jo només tenia 5 anys)

Us asseguro que ho recordo TOT, com si m’estigués passant ara.

La meva mare tenia la panxa molt grossa i ens explicaven a mi i al meu germà (un any i mig més petit que jo) que aviat tindríem un nou nen o nena a casa…

Un dia vam veure als pares fer bosses i paquets, el meu germà i jo ens ho miràvem des de la porta de la seva habitació... no enteníem RES! .

Els pares ens van fer un petó i ens van dir que aviat tornarien amb un ‘pequenyaju o pequenyaja’. I això va ser tot… Van marxar i nosaltres vam quedar-nos amb els avis.

Sembla que quelcom es va complicar perquè els pares van tardar molts dies a tornar a casa. Fins que per fi els avis van dir-nos : JA VENEN TOTS TRES!

I van tornar a casa amb un nen molt petit i ploraner…ostressss... no parava de plorar, i la mare em deia volent-me fer partícip del MEU nouvingut: -‘Ajuda’m a posar-li el xumet perquè no plori’… i jo buscava i buscava aferrissadament , com una mama, la ‘pipa’ del meu nen...entre les baranes del llit, desitjant donar consol al meu nou germà petit.


Uns dies després, vaig veure uns moviments estranys per casa, i els pares ens van tornar a dir adéu… aquest cop marxaven amb el nen i a nosaltres ens tornaven a deixar amb els avis.

Van tornar sols, el nen ja no hi era… el papa ens va pujar a la seva falda i ens va explicar que el nen ja no tornaria… recordo perfectament que li vaig preguntar: -PERQUÈ...? i recordo , (tot i que només tenia 5 anys), al meu pare amb llàgrimes als ulls dient : -‘Estava malalt i els metges no l’han pogut curar’.

HO RECORDO COM SI FOS ARA. I repeteixo: tot i que jo, aleshores, només tenia 5 anys, recordo el mal tan gran que em va fer (tot i que una nena de pocs anys no plori) aquesta notícia.

Quan a casa parlem d’aquesta vivència , ens referim SEMPRE ‘al nen’, i és que tard o d’hora sempre acaba sortint en alguna conversa… I és que en 20 dies de vida, i després de tants anys , el ‘petit NEN DE LA CASA’ , ha deixat una bona PETJADA als nostres cors, als nostres records i als nostres sentiments.