Bé, com et deia vaig acompanyar a una amiga a l’ombra del teu oasi. (També sona un pel cursi no, avui no vaig fi).
Doncs com et deia vaig convidar, amb el teu permís, a una amiga a entrar a la teva web (Ara sona molt fred ).
Que collons; que “en resumides quentes”, que deien al meu poble, l’amiga hi va entrar. A la teva web.
Amb una frase va resumir la seva impressió “ Quan veig gent capaç d’aquests miracles, em sento feliç, però també molt poqueta cosa”.
T’he de dir que és una gran dona. Però no té els coneixements necessaris per embolicar-se en un miracle com el teu...
A mi em permetràs que em mossegui les ungles d’enveja sana. Però m’has picat, sí, i ara estic foten-me hòsties amb el FrontPage a veure si me’n surto i, al menys, poder presumir de pagineta web. Què et pensaves?.
Fet el preàmbul, no gaire reeixit, intentaré encetar un tema que voldria que promogués comentaris...Ja que per aquests fòrums de Déu, no s’hi poden escriure res més que collonades si no vols rebre, al menys aquí potser podrem dissertar amb una mica més de tranquil·litat.
Tema proposat: M’estimo el meu poble.
Els que llegiu això no sé si sabreu que a rel de la publicació d’un llibre sobre el meu poble , es va aixecar una mica de polseguera, que ara no ve al cas.
Però sí que aquest fet em va fer reflexionar, i molt, sobre el tema que exposo:
Perquè m’estimo el meu poble?
És estimació això que sento?
Seguidament, el primer que he fet és caure en el tòpic inevitable: “ Si hagués nascut en un altre poble, sentiria el mateix, no?
Millor dit, ara visc en un poble que no és el meu (o que també és meu) i també me l’estimo.
Aleshores: això que em fa bategar, que m’omple d’un sentiment inexplicable, quan anomeno o penso en el meu poble, no és un sentiment cap a mi mateix?
Perquè jo recordo el meu poble a partir de mi, de les meves vivències entre els seus carrers i la seva gent .
Els carrers i les cases del poble sí que són diferents dels de tots els demés. I són únics, permanents, inamovibles. Però la gent? La gent em sembla que no.
Crec que el que m’estimo és l’estoig, no el contingut. On ara visc, hi he trobat la mateixa gent. La mateixa bondat, la mateixa enveja, el mateix amor, els mateixos odis...
Aleshores jo no m’estimo el poble humà, el poble mortal. No m’estimo “La vall de llàgrimes” sinó que m’estimo tan sols “La vall”.
Amb els anys he arribat a aquesta conclusió.
Recordo amb nostàlgia la meva colla, de petits i de més grans, que no és res més que la teva colla, (si és que algú llegeix això). Me’ls estimo? Sí, segur que sí però ho faig per mi, perquè em veig entre ells i elles, perquè eren part meva i jo d’ells...per tant no té importància qui eren, només importa que hi era jo.
Amb el temps s’han esvaït, com les imatges d’una bombolla de sabó. ( Yo amo los mundos sutiles, ingrávidos i gentiles , como pompas de jabón, deia el Machado).
Sé que potser és dur (la meva filla diria heavy) això que escric i que algú traurà arguments per fer-me callar, però és que amb les experiències passades no hi trobo altres explicacions.
Concloc sempre en el mateix coll de l’embut: M’estimo el meu poble, sí, però, com he dit, me l’estimo com una capsa de Pandora que he omplert jo. Tothom s’estima el seu poble a partir del que hi posa dins. No del que hi ha trobat sinó del que hi ha inventat, de com un vol que el seu poble sigui. Per això, em deia la Dra. Cabré que va prologar el meu llibre “ Tu parles de la teva Argentera, que no sempre era com la descrius, sinó com tu volies, que fos, o com tu l’imaginaves”.
Ara ja sabeu que sóc de l’Argentera i que sempre en parlo amb la boca plena. Però parlo de les seves valls dels seus boscos, de les seves fonts d’aigua fresca, dels carrers empedrats i dels meus records que s’han quedat perduts entre les seves cases d’argamassa i pedra...
Penso que m’estimo això, com m’estimo Mont-roig, Catalunya, o com m’estimo Calafell que és on ara visc...Però que també m’hauria estimat la Cala (L’Ametlla) o Castellfollit de la Roca...
No creieu que ens estimem , ni més ni menys tot allò que forma part de nosaltres...l’ego dels collons...pare de l’egoisme “en resumides quentes”.
Perdoneu-me la tabarra.
Trini estimada: endavant...jo ja he col·laborat. És el deute de la promesa.
Una abraçada i felicitats pel teu oasi (sí, ara m’agrada la paraula).
J. Mèlich