Deixant la N-340 a l’alçada de El Perelló, prenem direcció cap a Rasquera i un cop allí, per la carretera C-230, ens arribem fins l’enllaç amb la C -233 direcció Gandesa i El Pinell de Bray. Seguim la ruta fins la rotonda que deriva cap El Pinell, Gandesa i Prat de Compte i prenem direcció cap aquesta darrera localitat. Per una carretera estreta on la poca velocitat ens permet gaudir del paisatge i dels exemplars d’ocells de la zona, arribem a Prat de Compte:
El terme de Prat de Comte és molt muntanyós, el drenen el riu Canaletes i el barranc de la Xalamera. Està situat al nord-est dels ports de Tortosa-Beseit, limita amb la comarca veïna del Baix Ebre amb Paüls pels Ports, al vessant septentrional del Tossal d’en Grilló. És un terme força accidentat. Té una població aproximada d’uns 200 habitants. Indrets curiosos són el Portal accés primitiu al nucli urbà, el sostre és de fusta i està adossat a una de les cases senyorials. Cal destacar que Prat de Comte és una de les principals portes del Parc Natural dels Ports.
Continuem el nostre camí per la mateixa carretera que ens ha menat a Prat de Compte i en direcció cap a Horta de Sant Joan, municipi que va acollir Pablo Picasso i de la qual cosa s’enorgulleixen veïns i residents. Pel camí, a mida que ens anem apropant a la localitat, se’ns apareixerà a la vista un conjunt de conglomerats de roca molt similars als que formen el massís de Montserrat (Roques d'en Benet). A peu de carretera hi ha un petit espai per a fer aturada, fotografiar la estranya formació i refescar-se sota l’ombra dels pins, ben asseguts en qualsevol dels bancs habilitats per zona de pic-nic. A pocs minuts d’allí, un indicador, a la dreta de la via, ens assenyala el desviament que ens durà a Horta:
El nucli antic del poble conserva el seu caràcter medieval: carrers estrets i tortuosos i cases molt amuntegades i apinyades les unes amb les altres, la major part construïdes amb pedra. El conglomerat de volums, arestes i angles van inspirar les obres cubistes de Picasso, el qual donà fama internacional a la vila amb la seva frase: "Tot el que sé ho he après a Horta".
Amb el cap pensant ja en un bon àpat, tornem a la carretera que ens porta pels confins de les Terres de l’Ebre i farem parada i fonda a Arnes, el darrer dels pobles de la Terra Alta, just a la porta de la comarca de El Matarranya:
Es creu que el topònim de la població pot derivar del mot “arna” (rusc d’abelles) i en l’escut de la vila n’hi apareixen dues. L’Ajuntament és l’edifici més característic d’Arnes. La planta baixa té una llotja coberta com a porxo. Destaquen les finestres adintellades del primer i segon pis. La teulada està rematada amb una cornisa i gàrgoles. Segons les inscripcions que es poden llegir a les finestres fou construït l’any 1584, per Joan Vilabona, de Queretes.
Havent tret el ventre de pena a la Fonda Can Barrina, enfilarem de nou la carretera de camí cap a Vallderrobres (Vall de Roures):
Cap de la comarca del Matarranya, és situat damunt un petit turó, a la dreta del riu, al peu del notable castell de Vall-de-roures, molt malmès, però que conserva els murs i les torres, que fou declarat monument nacional el 1931. Les cases de la vila s'escalonen entre el turó i la riba del riu, travessat per un antic pont que dóna entrada a l'antic recinte emmurallat (obra que autoritzà el 1390 Joan I de Catalunya-Aragó i confirmà el 1398 Martí I), a través d'un portal fortificat. Dins la vila, a la plaça major, s'alça la casa de la vila, notable edifici renaixentista, acabat el 1599 (el 1929 fou reproduït com a casa comunal del Poble Espanyol de Barcelona); en altres carrers, especialment al carrer Major, paral·lel al riu, hi ha altres interessants casals.
De tornada cap a casa, farem especial parada en el municipi de Queretes (Cretas), per la mateixa carretera que ens ha portat fins a Vallderrobres, trencarem camí en un indicador a la nostra esquerra. Al cap de pocs minuts, hem arribat a Queretes:
Queretes fou una vila emmurallada fins al segle passat. Centrada per la Plaça Major, on hi ha una columna que el 1584 era fora de la vila i on es penjaven els reus de delictes públics, a Cretes l'arquitectura de les cases manté un aire marcadament medieval, amb interessants cases senyorials com les cases Turrull, Camps, Salado i Sanzs. L'església parroquial de Santa Maria i Sant Joan, al centre de la vila, és un magnífic edifici d'estructura gòtica amb la façana plateresca on es llegeix "A costa de Cretes me hizo Xado. Año 1566"
Continuem fent camí de tornada i des de Queretes, prenem direcció cap a Calaceit, una vila plena de història i de vestigis d’un passat remot. Paga la pena perdre’s pels seus carrerons:
La població té l'origen en l'època de dominació islàmica (segons Coromines el topònim, àrab, prové de Qal'a Zeid, 'castell de Zeid'). El nucli més antic es formà al voltant de l'antic castell de Calaceit, del qual no queden restes visibles, on es bastí també la primitiva església de Sant Pere a l'indret de l'antiga mesquita. L'església arxiprestal de Santa Maria, és un interessant edifici bastit sobre un d'anterior, gòtic, i fou construïda entre 1695 i 1710, dins un estil plenament barroc. La magnífica façana decorada amb columnes salomòniques i bells relleus té tres portes clavetejades per claus afiligranats únics en el seu gènere. En fi..., no hi ha descripció possible que li faci just honor a la vila de Calaceit.
Arribarem ben bé a la fi del nostre itinerari un cop descendim de les faldes dels ports de Beseit fins a Corbera d’Ebre:
En aquesta vila hem volgut visitar especialment el poble vell. Un monument esfereïdor i esgarrifós, dedicat a la vida, a la mort, a la pau, a la guerra i a moltes més causes perdudes que guanyades. La Corbera vella, es troba al cim d'un turó on una munió de cases en runes donen constància d'allò que fins el 1938 va ser la vila de Corbera d'Ebre. Allí descansa el seu símbol, l'església de "Sant Pere" des d'on es poden contemplar les abruptes muntanyes de la Serra de Cavalls i Pàndols (indrets on es van produir els combats més intensos i brutals de la batalla) i gran part del terreny que va ser l'escenari principal dels 116 dies d'enfrontament que va durar la batalla de l'Ebre.
I aquest és el punt i final del nostre trajecte d’un dia. Un final que es presta a la reflexió, al pensar en considerar quins haurien de ser els nostres veritables valors, els fets als que hem de donar especial rellevància, les coses per les que val la pena lluitar i les que mereixen tota la nostra dedicació, el nostre amor i el nostre afecte (no cal que sigui per aquest ordre)
