Ja
ho sé que no està gaire bé parlar d’un mateix però em sembla que a tothom li
agrada saber qui hi pot haver darrera la porta quan hi truques. Doncs bé,
darrera d'aquesta porta hi sóc jo.
Em presento...
Em dic Trini i la meva història comença un calorós matí del mes de Juliol de
l’any 1963, concretament el dia 30. Aleshores, moltes dones encara parien a
casa i així va ser com vaig veure “la primera claror”, a l’habitació dels
meus pares. D’aquell dia no en tinc cap memòria, és clar, però el papa i la
mama sempre em van dir que, com que la llevadora, la senyora Emília, una
dona escanyolida i molt gran d'edat i amb una miopia de mil parells de
culs de got, no hi veia tres a dalt d’un ruc, va ser el meu pare qui va
assistir el part de la mama, i ell va ser la primera persona que em va tenir
en braços. En confidència us diré..., ara que no ens escolta ningú..., que a
la mama me la estimo molt, però pel papa hi tinc especial debilitat. Ara
que..., ja ho diuen això de que “les filles son més
dels pares”, no?
el papa i jo
Doncs això! Prossegueixo... La casa on vaig néixer ja no existeix, ara hi ha
un edifici no gaire gran, de quatre plantes, i els baixos l'ocupen una
immobiliària i una òptica. D’aquell pis en recordo amb molta claredat el
terra, com no! Llevat de la cara dels pares, era la cosa que més veia.
Sempre de quatre grapes! Unes rajoles de garrot pintades d’un vermell
marronós... algunes més enfonsades que les altres..., unes quantes de
trencades..., però totes resplendents pel llustre que els treia la mama tot
fregant-les de genollons.
Quan tenia uns dos anys, vam marxar d’allí, cap a un altra casa més nova i
més gran, on hi cabríem els quatre! – Vosaltres no ho sabeu, però els
pares em van fer un regal d’aniversari molt especial- poc més de dos mesos
abans que jo fes els quatre anys, vaig tenir un germanet! Que maco
era...! I tot per mi...! Almenys això em van dir, i jo m’ho vaig creure! Va
costar esforç, penes i plors fer-me entendre que aquell bé de Déu no era
meu. Però em sembla que hores d’ara ja ho començo a captar.
el tete i jo
Ell ara ja és
pare d'un nen preciós i amb el seu fill i els meus, hem augmentat la colla
de quatre a set (és un número màgic!)
tots set
Per a no fer aquesta plana massa extensa i passar una mica de via, farem els
passos més llargs. Vaig estudiar fins els 14 anys a l’escola pública del meu
poble, es deia Escuela Nacional Graduada de L'Ametlla de Mar, ara és
el C.E.I.P. Sant Jordi, i està ubicat en un altre lloc. El
començament de la meva època d’estudiant va ser terrible..., bé..., ara que
hi penso..., el començament i el final també. Als quatre anys vaig fer anar
de bòlit a la meva mare, fent-li prometre que ella no marxava de la porta de
l’escola, que de cap de les maneres m’abandonava en aquell lloc tan gran i
ple de gent que no coneixia de res. I als catorze anys, la vaig tornar a fer
anar de bòlit canviant els meus llibres de BUP pels de Formació
Professional, quan vaig veure que jo no resistiria gaire temps lluny de
casa, tancada en un col·legi de monges de dilluns a divendres.
presonera
Així va ser com vaig fer miques la il·lusió dels meus pares, que volien
tenir una filla mestra. Jo, en vaig treure el profit de cursar uns estudis
que em van ajudar a la hora de posar-me, junt amb el meu germà, al
capdavant de la empresa familiar. Això, uns cursos d’idiomes i la mà de la
meva mare a la hora de tractar amb clients, proveïdors i ensenyar-me com
portar una casa, van fer de mi el que ara sóc, no cap eminència en res,
però, com diria el meu avi patern: -sirvo iguá p’a un cosío que p’a un
fregao.
Tinc dos fills, amb els qui construeixo mil plans de futur. Són bessons i
uns absoluts forofos de la música heavy i a més d'això, fan
els seus
"pinitos" particulars, un toca la guitarra elèctrica i l'altre la
bateria.
A més dels meus fills hi ha un altra persona que és el meu motor a la hora
de tirar endavant, el meu home, ell m'ajuda en tots els àmbits i és el
responsable directe de la meva felicitat i de que jo tingui i conservi
aquesta web.
Ho
fotografia tot!
Ell i la seva família són de lo millor que m’he trobat pel camí de la vida.
Gent que per sobre de tot, estima i respecta. Des d’aquest senzill racó
eteri els vull donar les gràcies al pares del meu home per ser com són, per
la seva comprensió i pel seu afecte i per haver fet un fill tan ben parit.
I aquí s’acaba aquest apartat de la meva web. Ara ja sabeu qui està a
l'altra banda de la porta quan
hi truqueu.
Espero que els que heu arribat fins aquí i heu aguantat el toston,
continueu visitant aquesta pàgina que vaig fent a poc a poc, amb les ganes
de que els vostres ulls la mirin.
Sigueu sempre benvinguts.
Molt agraïda.
Trini
